PRÒLEG
Vaig començar a llegir aquesta novel•la quan encara era un munt de papers que el seu autor m’anava passant, full per full, a mesura que anava corregint i numerant les pàgines per tal que no es traspaperessin. Érem dins la khaima, sota un aclaparador sol de migdia, al desert del Sàhara. Ajaguts entre coixins i estores, jo anava llegint, tot desgranant paraula per paraula aquesta narració en la seva versió original en castellà.
La lectura d’aquell manuscrit em va enganxar de seguida. Val a dir que el fet de poder llegir la narració al mateix marc geogràfic en què es desenvolupava la història que tenia entre les mans, era tot un privilegi del qual jo era molt conscient en aquells instants.
Després de la lectura dels dos primers capítols, i coneixent la intenció de l’autor de presentar-lo al premi Alandar, li vaig anunciar que guanyaria. No va ser una qüestió de bruixeria. Tampoc no es tractava d’una qüestió estrictament literària (val a dir que si el llibre estigués mal escrit, si la història no enganxés, no hi hauria res a fer. Tractant-se, però, d’una obra d’en Ricardo, això era inconcebible). La qüestió era més profunda.
Coneixia el vincle de l’autor amb la causa sahrauí. No tan sols era un vincle afectiu, com el que es crea quan algú té a casa algun dels 10.000 infants que cada estiu han de sortir dels camps de refugiats per evitar els infernals cinquanta graus de temperatura. La seva implicació amb aquest poble va molt més enllà. Aquest llibre n’és una mostra, a més d’altres iniciatives culturals en aquest sentit.
En Ricardo ha vessat el seu cor en aquesta obra, sense deixar de banda el rigor literari al qual ens té acostumats. Ha sabut vestir literàriament una tragèdia humana que ja fa massa anys que dura i davant la qual no podem quedar indiferents.
No cal que m’estengui en descripcions. L’autor ho explica molt bé en les pàgines de la seva narració, impregnades de sensibilitat i bellesa, sense que això traeixi la seva última intencionalitat: parlar d’aquest poble.
És en aquest sentit que m’adhereixo a la seva proposta i considero un privilegi haver pogut fer aquesta traducció. Per a mi no ha estat tan sols un plaer literari (que ho ha estat), ni una demostració d’amistat vers l’autor. Per a mi, ha suposat aportar un minúscul gra de sorra, mai millor dit, a una causa que considero de justícia social: recordar al món que els sahrauís són allà, que continuen resistint un exili forçat amb una dignitat encomiable, mereixedora que algun s’acompleixi dia el seu just somni: retornar als territoris que els van ser arrabassats per la violència i per força de les armes.
Elena O’Callaghan i Duch(Escriptora, pertanyent al col•lectiu Escritores por el Sahara)